Comiat del curs.

Realment aquest blogs han sigut, com el seu nom indica, només unes –Pinzellades  de literatura-, ja que els autors i autores que anomeno es mereixerien moltes pàgines escrites, on jo hagués pogut plasmar, com, amb la seva obra,  van lluitar per la nostra cultura i la nostra llengua.

 No per reduïts, però,  aquets blogs m’han sigut més fàcils d’escriure, perquè intentar donar una idea de la vida i l’obra d’aquets autors, poetes,  tan importants de la nostra literatura en tan poques ratlles, ha representat un repte i no ha estat gens fàcil.

 Al mateix temps,  l’obligació de buscar en els llibres...Internet...etc.  tot el que s’ha escrit sobre ells, m’ha proporcionat uns coneixements que no tenia. També he après en aquest curs l’ús de força tecnologia,  he començat a fer petits vídeos que, encara que mots senzills, m’han omplert d’orgull.

La curiositat pel coneixement de l’ obra de molts d’aquests autors i autores m’ha portat a comprar molts llibres de narrativa i de poesia que eren desconeguts per a mi i que,  en aquests moments tinc desats,  en espera d’aquell temps privilegiat de les vacances per poder dedicar-me a gaudir amb la seva lectura.

 I si a tot això hi afegim que he compartit  les classes amb unes excel·lents companyes-amigues, i un company amic, us haig de dir que ha sigut un goig de curs.  Gràcies, Marcela i M.Dolors 

Bones Vacances

  

JOANA RASPALL. La dama centenària dels haikus.

Joana Raspall i Juanola va néixer l’ any 1913 a la Barceloneta i encara es viva. La família era del Masnou i quan la Joana tenia tres anys els pares van decidir anar a viure a Sant Feliu del Llobregat, on ha viscut sempre. Allí la porten a una escola municipal pública. Però la mare,  d’origen francès, l’envia als onze anys a Perpinyà, per aprendre francès i per rebre una bona educació.

A França només hi està un any, ja que el seu pare mor l’any següent i ella ja no torna a marxa més de Catalunya. De nou a Sant Feliu estudià comptabilitat i als catorze anys comença la seva activitat literària i catalanista

El seu amor als llibres, porta a la Joana Raspall  a preparar-se per les proves d’accés a  l’ Escola de Bibliotecàries. Fa les practiques a la biblioteca de Vilafranca del Penedès, on  hi treballarà fins que s’acaba la Guerra Civil.

Les bibliotecàries havien de tenir una preparació especial que no fos únicament tècnica, sinó també  d’ humanitats en general, de cultura superior, d’espiritualitat elevada. Havien de continuar mantenint contacte amb les fons educatives mitjançant cursets, reunions, etc. La concepció de tot el projecte era, moderna i modèlica per el seu temps. L’Escola Superior de Bibliotecàries, formava part de l’obra de cultura i del projecte educatiu de la Mancomunitat presidida per Enric Prat de la Riba.

 Durant la Guerra Civil, juntament amb la seva companya de feina van salvar part del fons de la Biblioteca de Vilafranca del Penedès on treballava. Adonant-se que els llibres serien destruïts sobretot els llibres catalans, en mans dels soldats de Franco. Totes dues viatgen amb els llibres fins a Barcelona amb una comitiva de camions de soldats republicans de retirada, van portar-los al doctor Rubió, a la Biblioteca de Catalunya.

 El 1941 es casa amb el doctor Cauhé, amb qui té tres filles i un fill.

Més tard Joana Raspall comença a escriure i publicar versos i textos en català en llocs clandestins o més o menys escapats de la censura. També fa classes en català i publica varis diccionaris.

La Joana Raspall, com també feia Carles Riba, assaboreix els mots quan parla com si fossin caramels. Rere la imatge encantadora de la poeta, que l’1 de Juliol farà cent anys, s’hi amaga una historia dura de decisions extraordinàriament fermes en favor del català.

Es va fer coneguda i popular per la frase que sovint repeteix

-Ells van decidir que el català No

 –diu, en to recitatiu-, però jo vaig triar que el català Si.

Vinyoli nen

Joan Vinyoli i Pladevall 1914-1984. 

Poeta.

Vinyoli va néixer i morir a Barcelona, ciutat que estimava profundament.

El seu pare va morir quan ell tenia quatre anys i va viure una infantesa marcada per les penúries econòmiques familiars i, al mateix temps, per la felicitat dels estius passats a Santa Coloma  de Farnés, paisatge sovint evocat en la seva poesia. Cursà estudis de comerç i als setze anys entrà a treballar a l’ editorial Labor.

En els seus versos,  hi deixen una empremta fonamental els períodes d’ estiueig viscuts a Santa Coloma durant la infantesa i a Begur en l’edat adulta. Són els dies de llibertat, on pot gaudir plenament de l’entorn, tant natural com humà,  d’aquestes dues poblacions de les comarques de Girona i lliurar-se a la poesia.

A Santa Coloma, hi fa el triple descobriment de l’amor, la natura i la poesia:  el poema titulat ”I la natura em crida”, que inaugura la seva obra, té la gènesi en el record del seu paisatge i, com digué ell mateix... “en aquest estius, que no sé quantes vegades han sortit en la meva poesia, vaig descobrir el món i els seus matisos.”

La seva producció poètica pot dividir-se en dues etapes” la primera, en la qual és fidel al mestratge de Riba i Rilke, és la de formació i consolidació. Està caracteritzada pels constants replantejaments poètics i per la ferma voluntat de construir-se una veu lírica personal.

La segona etapa és la de maduresa i plenitud poètiques i coincideix amb el moment de màxim reconeixement per part de la crítica i del públic lector. És també la més fecunda:  edita un total d’onze llibres de poemes, a més de dos reculls d’obra poètica, poesia completa 1937-1975 (1975) i obra poètica 1975-1979 (1979), i dos volums de traduccions de la poesia de Rilke, Versions de Rilke (1984) i Noves versions de Rilke (1985), que apareix pòstumament.

L’obra de Joan Vinyoli, de gran coherència i unitat, malgrat la diversitat de formes i estils, i elaborada al marge de modes, escoles i tendències, esdevindrà, sobretot a partir dels anys setanta, punt de referència de les noves generacions de poetes, tant pel caràcter original de la seva proposta estètica i del seu univers imaginari com per l’autenticitat i la modernitat de la seva lírica.

El seu darrer llibre, Passeig d’aniversari (1984), és una meditació lírica marcada pel pressentiment de la mort 

Clementina Arderiu i Voltas

Barcelona 1889-1976. Filla d’una família d’argenters. Alhora que estudiava idiomes, música, i piano, aprengué l’ ofici familiar, encara que mai en fes ús. Gran amant de la lectura, llegia des dels clàssics fins als contemporanis francesos, anglesos, italians, castellans i, naturalment, catalans. Publicà el seu primer poema al 1911.

Clementina va guanyar la flor natural als Jocs Florals de l’ Agrupació Excursionista. Va ser en aquesta ocasió que va conèixer Carles Riba, amb qui es casà l’ any 1916.

Durant la guerra, per fidelitat als seus ideals i a les persones de l’ escola de bibliotecàries que depenien de Riba, el matrimoni no va voler marxar de Barcelona. El 1938 Clementina obtingué el Premi Folguera per Sempre i ara, que no es publicaria fins el 1946. Quatre dies abans que la ciutat fos ocupada pels nacionals, els Riba- Arderiu van emprendre el camí cap a l’ exili.

Visqueren quatre anys a França, però, finalment, decidiren viure l’ exili a l’ interior i tornaren a Catalunya el 1943. El seu pis del carrer República Argentina va esdevenir un dels llocs on s’hi aplegava la resistència cultural al règim.

Nou anys desprès, Clementina publicà Poesies completes. Li foren atorgats dos premis: el premi Óssa Menor i el Lletra d’ Or. Participa junt al seu marit als congressos poètics de Segòvia, Salamanca i Santiago. També intervingué a les Conversaciones Poéticas de Formentor.

En els seus poemes s'hi pot trobar la influència de Josep Carner. La seva, és una poesia molt treballada, on dominen temes com la fe, l’ amor, l’alegria, la condició  femenina o la mort, entre d’altres.

 Els seus poemes semblen tendir a una idealització de la vida quotidiana. Va ser creadora de goigs,  igual que Jacint Verdaguer o Joan Maragall, entre altres.   

Maria Mercè Marçal va editar el volum antològic Contraclaror, precedit d’un estudi complet sobre la seva obra.

  Clementina Arderiu va morir el 1976.         

Tomba de Clementina Arderiu i Carles
Riba l Cementiri de Sarrià

Sobre el meu pit tu vas collir
la rosa bella,
la flor d'amor tu vas tenir
d'una donzella.
Ara que el fruit ja es colorí,
oh meravella!
pren-me per fruita i rosa a mi 
i oblida a ella.

Joan Sales i Vallès                        

Joan Sales i Vallès nasqué el 1912 al barri de l’Eixample de Barcelona. La seva família procedia de Vallclara, un poblet petit al peu de les muntanyes de Prades.Així doncs, passa la infància entre Barcelona i Vallclara. Sales finalitza el batxillerat a Lleida i retorna a Barcelona a la precoç edat de catorze anys.

Joan Sales va actuar de ben jove en oposició a la dictadura de Primo de Rivera. Va ser un dels primers professors de català del cens oficials de la Generalitat de Catalunya format per Pompeu Fabra.

Es llicencià en dret a la universitat de Barcelona. Es va casar l’any 1933 pel civil amb Maria Núria Folch, editora catalana. En esclatar la Guerra Civil va graduar-se a l’ Escola de Guerra i va ser nomenat oficial. Va anar als fronts de Madrid i Aragó, per la tristesa que li produïa el desgovern a la rereguarda i per la seva voluntat de mantenir el poder de la Generalitat Republicana.

Durant la guerra és processat pel servei d’Informació Militar, sota l’acusació de no haver denunciat dos dels seus germans,  per no haver-se incorporat al front. Els empresonen a tots. Els germans moren en un camp de concentració

El desembre de 1939, després de sobreviure en diversos camps de concentració  francesos, s’exilia a Haití, i després, amb la dona i la seva filla Núria, el 1942, s'estableix a Mèxic, on va treballar de linotipista. 

A l' exili va impulsar una revista profundament ideològica."Quaderns de  l'exili " El seu tex és una critica als intel·lectuals que no assumeixen els reptes crítics del país.

Arran de la seva amistat amb les germanes Esperança i Mercè Figueres va conèixer el poeta Màrius Torres, ja malat de tuberculosi, amb qui li uniria una intensa relació d’ amistat i amb qui va mantenir una efusiva relació epistolar fins la mort del poeta lleidatà, l’ any 1942.

L’any 1948 retorna a Barcelona on treballa a l’editorial Ariel, amb l’ objectiu d’editar en català tan com pogués. 

El 1976 publica les cartes a Màrius Torres, escrites entre 1936 i 1941. Aquesta recopilació epistolar de set-centes pàgines és de gran interès per aprofundir en la personalitat dels dos autors, i encara més, en l’atmosfera enrarida de Catalunya.

Joan Sales mor a Barcelona l’any 1983. Pòstumament, es publiquen, entre d’altres, “Cartes de la Guerra” (1986), la versió de comèdia de “Tirant lo Blanc o qui mana a can Ribot” (1990) i els seus epistolaris amb Joan Coromines i Mercè Rodoreda.

.

Màrius Torres i Perenya                                                           

Màrius Torres i Perenya va néixer a la ciutat de Lleida, el 30 d’agost de l’ any 1910.    

Màrius estudià el batxillerat al liceu escolar de Lleida; als setze anys va iniciar estudis de medicina a Barcelona i a vint-i-tres anys ja s’havia doctorat.  Durant el viatge de fi de carrera té l’oportunitat de visitar les ciutats de Florència, Gènova i París.

MàriusTorres Viatge fi de carrera

 A la tornada continua ampliant estudis de medicina i s’especialitza en la investigació i tractament de l’aparell digestiu. Durant l’etapa d’estudiant escriu la seva primera i única comèdia, amb el títol Un fantasma com n’hi ha pocs, que els seus cosins presenten entre els anys 1933 i 1936 al certamen  Ignasi Iglésias,  sense fortuna.

La seva vida dóna un tomb decisiu l’any 1935, quan contrau una infecció gripal que es complica greument. Cap a finals de l’any ha d’ingressar al sanatori antituberculós de Puigdolena (Vallès Oriental), on pràcticament passarà la resta de la seva vida.

Al sanatori coneix Mercè Figueres -la Mahalta dels seus poemes- una noia amb qui comparteix lectures, passejos i converses.                                                              

Màrius Torres i Mercè Figueres

 L’ educació que rep de jove es fonamenta, d’una banda, en el Republicanisme catalanista, i, d'altra en una concepció espiritual de l’existència que influí decisivament en la seva lírica.

Va viure aïllat dels cercles literaris del seu temps, tot i que es relacionà, per exemple, amb Carles Riba, de qui rebé influència directa i amb qui mantingué correspondència. També rep sovint la visita de l’escriptor Joan Sales, amb qui es crea una amistat basada, sobretot, en aspectes literaris i intel·lectuals. En aquets sentit, el 1976 Joan Sales publica les Cartes a Màrius Torres, escrites entre 1936 i 1941. Aquesta recopilació epistolar de set-centes pàgines és de gran interès per aprofundir en la personalitat dels dos autors, i encara més, en l’atmosfera enrarida de la Catalunya de l’ època.

El 1940 el seu estat de salut empitjora i ha de romandre enllitat. Al cap d’un parell d’anys es trasllada al Mas Blanc, a prop del Sanatori, i inicia estudis d'harmonia amb l’objectiu de musicar alguns dels seus poemes. Aquest projecte es veu frustrat, però, per la seva mort a l’edat de 30 anys, el 29 de desembre de 1942, a Puigdolena.  Les seves despulles resten al cementiri de Sant Quirze Safaja

                  

Apel·les Mestres          

Va néixer a Barcelona el 29 d’octubre de 1854, prop de la catedral. El seu pare, Josep Oriol Mestres, fou un arquitecte que intervingué en obres tan importants com la catedral i el Gran Teatre del liceu, va dirigir la demolició de les muralles de la ciutat i construí la primera casa de l’Eixample.

Apel·les, va cursà el batxillerat en un col·legi  francès i estudià a l’escola de la llotja on ben aviat mostrà una gran afició per la caricatura.

Positivista, agnòstic i anticlerical,  conservà no obstant un cert esperit franciscà i de respecte amb les creences. Va viatjar a Suïssa on entrà en contacte amb el federalisme helvètic  i  la poesia intimista. 

Val a dir que el personatge, precursor de la Renaixença, era del tot reticent a geminar l’ela a l’hora d’escriure el seu nom.


Entre 1877 i 1885 col·laborà en revistes catalanes com La Llumenera de Nova York, on edità la seva primera historieta coneguda fins ara; La Campana de Gràcia, revista republicana on substituí al seu amic Tomàs Padró com a dibuixant de caricatures, acudits, sàtires polítiques i fins i tot en renovà la capçalera; L'Esquella de la Torratxa, revista satírica on començà a signar amb l'anagrama compost de les seves inicials que tant l' identifiquen.
De 1896 al 1906 va fer l'acudit diari a La Publicitat, A l'Avenç, revista portaveu del modernisme laic i dels corrents d'avantguarda, col·laborà amb autors importants del naturisme com Narcís Oller, Josep Yxart,Joan Sardà i altres.
El 1882 reuneix en un llibre, Cuentos vivos, les tres primeres historietes més o menys llargues dibuixades i escrites per un autor a nivell espanyol

L’any 1885 es casa amb Laura Radénez, una parisenca de dots artístiques notables, amb qui no tingué fills. Un any més tard abandona l’escriptura a  causa d’una crisi provocada per una malaltia que patia des de feia temps. 

El 1898 es va recloure amb la seva esposa en una torre del Passatge Permanyer, on va viure dedicat a tenir cura del jardí ple d’hortènsies que tenia al terrat (el qual li valgué el  títol de rei de les hortènsies), i on celebrava reunions literàries i musicals amb artistes modernistes.

Al 1912 hagué d’ abandonar el dibuix a causa d’una afecció a la vista. L’any 1914 va quedar-se quasi cec, fet que l’obligà a deixar el dibuix i pràcticament l’escriptura, fins que uns anys més tard, va publicar cançons que li van fer recuperar una gran popularitat amb lletra i música pròpies, improvisades al piano i harmonitzades per músics professionals, Aquestes cançons han estat popularitzades i enregistrades per Emili Vendrell, Conxita Badia i més recentment per Nuria Feliu o Xavier Ribalta, entre d’altres.

El 1934 s’havia organitzat un homenatge a Apel·les Mestre que s’hagué de suspendre pels fets revolucionaris d’octubre. A la matinada del 19 de juliol de 1936, tot just iniciada la guerra civil, va morir. La noticia de la seva mort no va tenir cap ressò a la premsa ni a la ràdio a causa dels esdeveniments que s’estaven produint en tot el país.

L’any 1938 es va inaugurar un monument de marbre blanc al parc de la Font del Racó, al peu del Tibidabo de Barcelona, amb la dedicatòria “A Apel·les Mestres, l’amic dels infants de les flors i dels ocells.

Santiago Rusiñol.   

Segona part

Rusiñol tenia 28 anys quan es casà amb Lluïsa Denís. L’any següent neix la seva filla Maria, però, pocs mesos després, el caràcter inquiet, el desinterès pel negoci familiar, el desig de dedicar-se a pintar i a viatjar i a conèixer món, l’ allunya de la seva  família. Els viatges a diferents indrets seran una constant en la vida de l’artista. 

El 1888 es revela com escriptor amb col·laboracions regulars amb articles al diari “La Vanguardia”. El 1889 trenca la seva relació familiar, ruptura que dura deu anys, tanmateix manté el contacte amb la seva filla. A partir de 1889 marxa a estudiar a París. Allà hi resideix a temporades durant la primera meitat de la dècada dels 90 i és un període important en la seva trajectòria creativa.

A la tardor de 1891, durant un viatge s’atura a Sitges, on troba uns coneguts que el conviden a  quedar-s’hi unes hores: s’hi estarà un mes i mig. Enamorat de la vila i l’amabilitat de la gent decideix que és el lloc on li calia fer arrels.

Cau ferrat

El 1893, instal·la el seu estudi a Sitges. Conegut com el Cau Ferrat per la seva col·lecció de ferros antics. La vila es converteix en el punt de referència Modernista d’artistes, escriptors i músics, promogut per Rusiñol, que organitza les festes modernistes on es conjuminen el teatre, la poesia, la pintura i la música. Paral·lelament, l’artista va consolidant les seves dots com escriptor i des de principis de la dècada de 1890 escriu obres narratives i poemaris en prosa. Algunes de les seves novel·les s’adaptaran per ser representades al teatre com L’auca del senyor Esteve, escrita el 1907 i estrenada uns quants anys més tard.

 En la vida barcelonina, el final de segle artístic i literari es concetrà en gran part al Cafè dels Quatre Gats, que Pere Romeu, flanquejat per Rusiñol i Utrillo, instal·la  al carrer de Montsió..

Els últims deu anys de la seva vida foren un drama. El cos ha decaigut. La vitalitat s’ha esvaït,  el pas dels anys ha cremat totes les energies, Rusiñol no es rendeix i demana els excitants artificials, la morfina i l’alcohol, el tabac.

Un nit entrà en el camerino de l’actor Santpere al Teatre Victòria.

-Santpere estic malat, em trobo malament -digué amb defalliment. - Sento aquí- i es posà la mà al ronyó que li quedava- un dolor insuportable.

-Descansi al sofà...-digué l’actor -, cridarem al metge.

-No. Un metge , no!- digué Rusiñol esverat.

-Farem portar un calmant.

-Un calmant tampoc!

-Llavors que hem de fer?

-Fes-me portar un Pernod.

-Però això es una bogeria, don Santiago! Li farà molt de mal .

-Creu-me a mi, fes-me portar un Pernod sense que la meva dona ho vegi.- Em vigilen de tots cantons - em maten. Quan li porten l’absenta l’ingerí ràpidament. Al cap d’una estona digué a l’actor: -Veus? ja no em fa mal res.  Què et sembla? estic magnífic!

Santiago Rusiñol va morir el 13 de juny de 1931 a Aranjuez. La historia s’ha acabat. Diguem com en l’últim rodolí de l’ auca .

                                                           “I aquí s’acaba la història

                                                    Nostre Senyor el tingui en glòria!”

Enllaç al meu document de google docs

Santiago Rusiñol i Prats:              
                                          

Des de 1861, any en què nasqué Santiago Rusiñol, fins a 1875, en que Cánovas imposà la restauració i l’ordre públic, Barcelona visqué, amb una nerviositat permanent, el procés de l’extremisme polític. Durant aquest quinze anys es produeixen efemèrides d’un gran volum: s’incuba la Revolució de Setembre; triomfa aquesta revolució; la reina Isabel és foragitada a París; Prim porta la dinastia de Savoia; Prim és assassinat; les Corts voten la República; es produeix la segona Guerra civil, el cop d’Estat, la restauració d’Alfons XII i la constitució del 76...La projecció d’aquest grans esdeveniments sobre la ciutat representà una llarga etapa d’intranquil·litat, una bullanga setmanal.

Els anys d’infància i adolescència solen ésser decisius en la formació de les persones de sensibilitat. És molt possible que el que Rusiñol veié de petit el portés a la indiferència absoluta que sentí per la política.

 A disset anys Rusiñol està ja de retorn de qualsevol interès o curiositat política.

Santiago Rusiñol

Devia tenir aquella edat quan un dia Rusiñol es topà en un carrer dels voltants de Santa Maria amb el seu vell mestre, el senyor Quim.

“- Què tal?- va dir-me- ja deus ser un gran comerciant!  

- Ja veurà- vaig respondre-li tot confús-, ara pinto teles.

- Pintes teles? I quin comerç és això?

- Mal negoci senyor Quim! És una mena d’ofici que dona poc i que s’hi guanyen més llonguets que ensaïmades”. (1)

Orfe de molt petit,  va rebre una fèrria formació al costat del seu avi, Jaume Rusiñol, que anava encaminada a la continuïtat del negoci familiar. Però Rusiñol ben aviat descobriria la vocació artística i assistiria a classes de pintura, d’ amagat del seu avi.

Pels anys 77 o 78 el dia de Sant Jaume, onomàstica de l’avi, Santiago es revestí de valor i regalà un quadre al vell, una pintura d’aficionat que representava el port de Barcelona; a baix hi havia unes lletres escrites amb tinta “A mi querido abuelo” i a sota “Santiago Rusiñol”. L’avi quedà sorprès i reaccionà de mala manera. En lloc dels vint duros que li donava cada any pel seu sant, no li’n donà més que un.

(1)” Records d’ estudi”, en Obres completes Santiago Rusiñol

Pati Blau                                                    

Autoretrat als setze anys

VICTOR CATALÀ (Caterina Albert)

Caterina Albert i Paradís, coneguda amb el pseudònim de Victor Català,  neix a L’Escala, (Alt Empordà) I’11 de setembre de 1869. Filla d’una important família de propietaris rurals, el seu pare esperonà les seves idees artístiques. Ben aviat comença a pintar i escriure, compra revistes satíriques i llegeix tota mena de llibres. Segons afirma ella mateixa, va escriure “Parricidi”-narració inclosa en els Drames rurals- a l’edat de catorze anys. Es dóna a conèixer amb el monòleg teatral “l’infanticida”,  que és distingit als Jocs Florals d’Olot al 1898, però l’ escàndol que es produí arran de saber-se que n’era autor una “senyoreta de l’ Escala”, la determinà a amargar la seva identitat sota un pseudònim masculí;  l’obra va ser censurada i no va ser representada fins l’any 1967, al Palau de la Música Catalana, com a homenatge pòstum a l’escriptora, que havia mort el 27 de gener de 1966.

Coincidint  amb el Modernisme, el 1902 publica Drames rurals, un recull de relats, amb dibuixos fets per la mateixa autora, que constitueix la seva irrupció a la narrativa catalana. L’èxit i el reconeixement foren immediats i durant anys aquest títol designà el gènere breu de temàtica rural i acció violenta. Li seguiren Ombrívoles (1904) Caires vius (1907) i la novel·la Solitud (1905), considerada la seva obra mestra. Desprès de la publicació de Drames rurals (1902) manté correspondència amb  Joan Maragall, que li retreu la visió negativa que ofereix de l’existència, però l’autora es manté en la seva postura; més tard  Maragall es doblega al geni de l’escriptora. També manté una estreta relació literària amb Narcís oller i Àngel Guimerà entre altres escriptors del moment.

 En tota l’obra de Caterina Albert sovintegen les referències a la situació de la dona i, particularment, la seva marginació per raó de sexe.

Caterina Albert

                                                                             

Tot i descobrir la seva identitat, Caterina Albert sempre intenta que es diferenciï la seva vida personal de la literària, amb el nom de Victor Català construeix acuradament la seva actuació pública, mentre preserva la seva intimitat rere la màscara de senyoreta de casa bona, que no passa de ser una aficionada de la literatura. Aquesta és una actitud coincident amb d’altres grans escriptores del segle XIX.

El 1951 veu publicades les seves Obres completes.     Un perfil tan singular mereixerà noves entrades en aquest bloc més endavant

Joan Maragall i el Modernisme                      

El Modernisme no és solament un fenomen literari, sinó que intenta introduir l’art en la societat. Gaudí i Domènec i Montaner en el camp de l’arquitectura, Ramón Casas en la pintura i Josep Llimona en l’escultura. La poesia modernista està en correspondència directa amb la  diversitat de corrents literaris que configuren el moviment. Així, Apel·les Mestres, precursor dels modernistes, -a banda de dibuixant, il·lustrador, músic, dramaturg-, cultivà una poesia inspirada en motius populars, provinent de l’evolució del naturisme.

Joan Maragall

Joan Maragall és el poeta del Modernisme. Fou el quart fill i únic noi d’una família de petits industrials tèxtils; Maragall neix a Barcelona el 10 d’ octubre de 1860. Els estudis de batxillerat i les obligacions familiars assenyalen un primer punt d’inflexió en la seva trajectòria personal i literària:”(...) vaig acabar el Batxillerat i vaig començar a ésser infeliç. (...) Vaig ser bruscament arrencat de davant dels llibres i col·locat davant de la tauleta del treball en la industria a la què venia destinat (...),” ens narra el propi Maragall en un esbós biogràfic.

El cop fou terrible i és llavors que, amb més força, es despertà en ell la passió per la poesia. Després d’una tensa discussió amb el pare,  Maragall podrà deixar el negoci familiar i matricular-se a la facultat de dret. Les classes, les tertúlies, la lectura, la música, l’òpera i uns quants amics eixamplaran ràpidament l’horitzó intel·lectual.              

Conegut popularment com a poeta, és també autor d’assajos d’ interès ideològic cultural i polític, i de traduccions.
 D’esperit romàntic i partícip del moviment Modernista, la seva teoria de la “paraula viva”en poesia no tan sols té una significació estètica sinó també  humana, ja que entén el fet poètic com a manifestació natural, no elitista, pròxima a la societat i capaç d’influir-hi. La seva obra poètica compta amb poemes tan difosos com Cant espiritual, El cant de la senyera, La vaca cega, La sardana, Oda a Espanya i el compte Arnau. 

Va traduir Goethe, Novalis,  Píndar,  Homer i Nietzsche. Arran de la crisi de la Setmana Tràgica (1909) i gairebé sol entre els intel·lectuals, reacciona amb els articles Ah, Barcelona..., La ciutat del perdó i L’església cremada, insistint en la part de responsabilitat que pertoca a la burgesia catalana.

Proclamat Mestre en Gai Saber (1904), fou membre fundador de la Secció Filològica de L’Institut d’Estudis Catalans.

És el primer que fa poesia en el català de Barcelona, amb  naturalitat. Modern, més que no pas pels motius triats, per la manera de tractar-los en la seva obra, per la reflexió sobre el llenguatge, i pel seu rerefons filosòfic i religiós. Entre l’”adéu a Espanya” i I’ iberisme, la seva influència es sempre vigent a Catalunya de forma més o menys visible.

La seva obra poètica es més aviat minsa, si la comparem amb la producció en prosa, amb més de 450 textos entre articles, assaigs, discursos, semblances biogràfiques i pròlegs. La seva correspondència, extensíssima, té un interès que supera de molt el purament anecdòtic o biogràfic. En el cas de Maragall,  la barreja de metafísica i estètica és  indiscriminada.

Joan Maragall morí a Barcelona el 20 de desembre de 1911.

“La Naturalesa és Déu Pare, l’Art Déu fill, l’Amor és Déu Esperit Sant, que són un sol Déu: la 
Bellesa. Això per mi és tot”

Bernat Metge

Neix i mor a Barcelona (1340/46-1413). [ A l’edat mitjana era freqüent no saber amb exactitud l’ any de naixement.] Era fill d’ un apotecari anomenat Guillem Metge. 

La mare de Bernat Metge va quedar-se viuda i es va tornar a casar amb  Ferrer Saiol, un notari de la cancelleria reial que estava formada per notaris (se’ls deia escrivans) i protonotaris (Primer Notari). Havia de ser gent amb molta capacitat lingüística perquè la seva primera versió de les lleis es feia en llatí i desprès se'n feien dues versions més, una en aragonès i una altra en català. 

Metge fou, a més, el representant d’ una concepció més agosarada de la realitat humana que l’ allunyà dels autors estudiats de la literatura religiosa i moral. No trobem en ell cap preocupació doctrinal, com en el cas de Francesc Eiximenis, ni de reforma moral, com en els sermons de sant Vicent Ferrer. El seu caràcter és més aviat escèptic, però , a diferència també d’Anselm Tumeda, l’ escepticisme del qual s’amagava sota una capa fingida de religiositat -adés cristiana, adés musulmana-, era més obert, més cínic ,i amb uns trets que el relacionaven directament amb el corrent clàssic de l’epicureisme.  Així podem  destacar com a característiques pròpies de la literatura i del caràcter  de Bernat Metge l’escepticisme i la ironia, amb una actitud humorística.

Bernat Metge és d'aquells escriptors que s’aparta del missatge ortodox de l’església, és un escriptor heterodox.

En el cas de Bernat Metge se sap, a més, que és autor de llibres que circulen, potser en cercles reduïts, però circulen al cap i a la fi. I bàsicament, circulaven per la cancelleria reial, per cercles propers al rei.  Podem concloure que, si l’ escolàstica deia que viure era guanyar-se amb el sacrifici i la mort la vida eterna, Bernat Metge deia que viure és tenir amics i riqueses que donin poder.

Lo Somni

En l’ obra Lo Somni  és on trobem una formulació més personal de l’ escepticisme de Metge. La redacció de l’obra (datada al 1399) està unida a unes circumstàncies concretes de la biografia de l’ autor

El seu padrastre l’introdueix  a la cancelleria, on arriba a ocupar càrrecs de confiança i entra en contacte amb totes aquestes noves idees, anteriorment explicades.  Va ser home de confiança del rei Joan I, el Caçador, i de la seva esposa, Violant de Bar. El rei envia a Bernat Metge a la cort d’ Avinyó, on hi havia el Papa..  

Joan I el caçador

Quan el rei Joan I va morir, l'any 1396, Maria Luna, esposa del rei Martí l'Humà va iniciar un procés contra els principals consellers de la cort, entre els quals hi havia Bernat Metge. No hi ha proves documentals que fos empresonat, tot i que en l'obra Lo somni, l'autor diu que és a la presó. 

El 1396 s’ obrí un procés contra els acusats, pel que conta el mateix Metge a l’ inici de Lo Somni. Possiblement, doncs,  fou empresonat, però el 7 de desembre de 1398 el rei Martí I L’Humà absolgué tots els acusats, en una mena d'amnistia general, incloent-hi el nostre autor, que passa al seu servei.

Aquest fets són imprescindibles per  a comprendre els motius de la redacció de Lo Somni . Darrera l’obra hi ha una intencionalitat política i eminentment personal, d’ autodefensa, lluny, per tant, de les motivacions morals i socials dels intel·lectuals generadors d'una literatura doctrinal 

Anima -Immortalitat- Filosofia. 

Altres obres de Bernat Metge
 Llibre de fortuna a Prudència (1381)                   

 Història de Valter e Griselda (1388)

l