Santiago Rusiñol.   

Segona part

Rusiñol tenia 28 anys quan es casà amb Lluïsa Denís. L’any següent neix la seva filla Maria, però, pocs mesos després, el caràcter inquiet, el desinterès pel negoci familiar, el desig de dedicar-se a pintar i a viatjar i a conèixer món, l’ allunya de la seva  família. Els viatges a diferents indrets seran una constant en la vida de l’artista. 

El 1888 es revela com escriptor amb col·laboracions regulars amb articles al diari “La Vanguardia”. El 1889 trenca la seva relació familiar, ruptura que dura deu anys, tanmateix manté el contacte amb la seva filla. A partir de 1889 marxa a estudiar a París. Allà hi resideix a temporades durant la primera meitat de la dècada dels 90 i és un període important en la seva trajectòria creativa.

A la tardor de 1891, durant un viatge s’atura a Sitges, on troba uns coneguts que el conviden a  quedar-s’hi unes hores: s’hi estarà un mes i mig. Enamorat de la vila i l’amabilitat de la gent decideix que és el lloc on li calia fer arrels.

Cau ferrat

El 1893, instal·la el seu estudi a Sitges. Conegut com el Cau Ferrat per la seva col·lecció de ferros antics. La vila es converteix en el punt de referència Modernista d’artistes, escriptors i músics, promogut per Rusiñol, que organitza les festes modernistes on es conjuminen el teatre, la poesia, la pintura i la música. Paral·lelament, l’artista va consolidant les seves dots com escriptor i des de principis de la dècada de 1890 escriu obres narratives i poemaris en prosa. Algunes de les seves novel·les s’adaptaran per ser representades al teatre com L’auca del senyor Esteve, escrita el 1907 i estrenada uns quants anys més tard.

 En la vida barcelonina, el final de segle artístic i literari es concetrà en gran part al Cafè dels Quatre Gats, que Pere Romeu, flanquejat per Rusiñol i Utrillo, instal·la  al carrer de Montsió..

Els últims deu anys de la seva vida foren un drama. El cos ha decaigut. La vitalitat s’ha esvaït,  el pas dels anys ha cremat totes les energies, Rusiñol no es rendeix i demana els excitants artificials, la morfina i l’alcohol, el tabac.

Un nit entrà en el camerino de l’actor Santpere al Teatre Victòria.

-Santpere estic malat, em trobo malament -digué amb defalliment. - Sento aquí- i es posà la mà al ronyó que li quedava- un dolor insuportable.

-Descansi al sofà...-digué l’actor -, cridarem al metge.

-No. Un metge , no!- digué Rusiñol esverat.

-Farem portar un calmant.

-Un calmant tampoc!

-Llavors que hem de fer?

-Fes-me portar un Pernod.

-Però això es una bogeria, don Santiago! Li farà molt de mal .

-Creu-me a mi, fes-me portar un Pernod sense que la meva dona ho vegi.- Em vigilen de tots cantons - em maten. Quan li porten l’absenta l’ingerí ràpidament. Al cap d’una estona digué a l’actor: -Veus? ja no em fa mal res.  Què et sembla? estic magnífic!

Santiago Rusiñol va morir el 13 de juny de 1931 a Aranjuez. La historia s’ha acabat. Diguem com en l’últim rodolí de l’ auca .

                                                           “I aquí s’acaba la història

                                                    Nostre Senyor el tingui en glòria!”