Santiago Rusiñol.
Segona part
Rusiñol tenia 28 anys quan es casà
amb Lluïsa Denís. L’any següent neix la seva filla Maria, però, pocs mesos
després, el caràcter inquiet, el desinterès pel negoci familiar, el desig de
dedicar-se a pintar i a viatjar i a conèixer món, l’ allunya de la seva família. Els viatges a diferents indrets
seran una constant en la vida de l’artista.
El 1888 es revela com escriptor
amb col·laboracions regulars amb articles al diari “La Vanguardia”. El 1889
trenca la seva relació familiar, ruptura que dura deu anys, tanmateix manté el
contacte amb la seva filla. A partir de 1889 marxa a estudiar a París. Allà hi
resideix a temporades durant la primera meitat de la dècada dels 90 i és un
període important en la seva trajectòria creativa.
A la tardor de 1891, durant un
viatge s’atura a Sitges, on troba uns coneguts que el conviden a quedar-s’hi unes hores: s’hi estarà un mes i
mig. Enamorat de la vila i l’amabilitat de la gent decideix que és el lloc on li calia fer arrels.
 |
| Cau ferrat |
El 1893, instal·la el seu estudi
a Sitges. Conegut com el Cau Ferrat per la seva col·lecció de ferros antics. La
vila es converteix en el punt de referència Modernista d’artistes, escriptors i
músics, promogut per Rusiñol, que organitza les festes modernistes on es conjuminen el teatre, la poesia,
la pintura i la música. Paral·lelament, l’artista va consolidant les seves dots
com escriptor i des de principis de la dècada de 1890 escriu obres narratives i
poemaris en prosa. Algunes de les seves novel·les s’adaptaran per ser
representades al teatre com L’auca del
senyor Esteve, escrita el 1907 i
estrenada uns quants anys més tard.
En la vida barcelonina, el final de segle artístic i literari es concetrà en gran part al Cafè dels Quatre Gats, que Pere Romeu, flanquejat per Rusiñol i Utrillo, instal·la al carrer de Montsió..
Els últims deu anys de la seva
vida foren un drama. El cos ha decaigut. La vitalitat s’ha esvaït, el pas dels anys ha cremat totes les
energies, Rusiñol no es rendeix i demana els excitants artificials, la morfina
i l’alcohol, el tabac.
Un nit entrà en el camerino de l’actor
Santpere al Teatre Victòria.
-Santpere estic malat, em trobo malament -digué amb defalliment. - Sento
aquí- i es posà la mà al ronyó que li quedava- un dolor insuportable.
-Descansi al sofà...-digué l’actor -, cridarem al metge.
-No. Un metge , no!- digué Rusiñol esverat.
-Farem portar un calmant.
-Un calmant tampoc!
-Llavors que hem de fer?
-Fes-me portar un Pernod.
-Però això es una bogeria, don Santiago! Li farà molt de mal .
-Creu-me a mi, fes-me portar un Pernod sense que la meva dona ho
vegi.- Em vigilen de tots cantons - em maten. Quan li porten l’absenta l’ingerí
ràpidament. Al cap d’una estona digué a l’actor: -Veus? ja no em fa mal res. Què et sembla? estic magnífic!
Santiago Rusiñol va morir el 13
de juny de 1931 a Aranjuez. La historia s’ha acabat. Diguem com en l’últim rodolí
de l’ auca .
“I
aquí s’acaba la història
Nostre Senyor el tingui en glòria!”
