Autoretrat als setze anys

VICTOR CATALÀ (Caterina Albert)

Caterina Albert i Paradís, coneguda amb el pseudònim de Victor Català,  neix a L’Escala, (Alt Empordà) I’11 de setembre de 1869. Filla d’una important família de propietaris rurals, el seu pare esperonà les seves idees artístiques. Ben aviat comença a pintar i escriure, compra revistes satíriques i llegeix tota mena de llibres. Segons afirma ella mateixa, va escriure “Parricidi”-narració inclosa en els Drames rurals- a l’edat de catorze anys. Es dóna a conèixer amb el monòleg teatral “l’infanticida”,  que és distingit als Jocs Florals d’Olot al 1898, però l’ escàndol que es produí arran de saber-se que n’era autor una “senyoreta de l’ Escala”, la determinà a amargar la seva identitat sota un pseudònim masculí;  l’obra va ser censurada i no va ser representada fins l’any 1967, al Palau de la Música Catalana, com a homenatge pòstum a l’escriptora, que havia mort el 27 de gener de 1966.

Coincidint  amb el Modernisme, el 1902 publica Drames rurals, un recull de relats, amb dibuixos fets per la mateixa autora, que constitueix la seva irrupció a la narrativa catalana. L’èxit i el reconeixement foren immediats i durant anys aquest títol designà el gènere breu de temàtica rural i acció violenta. Li seguiren Ombrívoles (1904) Caires vius (1907) i la novel·la Solitud (1905), considerada la seva obra mestra. Desprès de la publicació de Drames rurals (1902) manté correspondència amb  Joan Maragall, que li retreu la visió negativa que ofereix de l’existència, però l’autora es manté en la seva postura; més tard  Maragall es doblega al geni de l’escriptora. També manté una estreta relació literària amb Narcís oller i Àngel Guimerà entre altres escriptors del moment.

 En tota l’obra de Caterina Albert sovintegen les referències a la situació de la dona i, particularment, la seva marginació per raó de sexe.

Caterina Albert

                                                                             

Tot i descobrir la seva identitat, Caterina Albert sempre intenta que es diferenciï la seva vida personal de la literària, amb el nom de Victor Català construeix acuradament la seva actuació pública, mentre preserva la seva intimitat rere la màscara de senyoreta de casa bona, que no passa de ser una aficionada de la literatura. Aquesta és una actitud coincident amb d’altres grans escriptores del segle XIX.

El 1951 veu publicades les seves Obres completes.     Un perfil tan singular mereixerà noves entrades en aquest bloc més endavant

Joan Maragall i el Modernisme                      

El Modernisme no és solament un fenomen literari, sinó que intenta introduir l’art en la societat. Gaudí i Domènec i Montaner en el camp de l’arquitectura, Ramón Casas en la pintura i Josep Llimona en l’escultura. La poesia modernista està en correspondència directa amb la  diversitat de corrents literaris que configuren el moviment. Així, Apel·les Mestres, precursor dels modernistes, -a banda de dibuixant, il·lustrador, músic, dramaturg-, cultivà una poesia inspirada en motius populars, provinent de l’evolució del naturisme.

Joan Maragall

Joan Maragall és el poeta del Modernisme. Fou el quart fill i únic noi d’una família de petits industrials tèxtils; Maragall neix a Barcelona el 10 d’ octubre de 1860. Els estudis de batxillerat i les obligacions familiars assenyalen un primer punt d’inflexió en la seva trajectòria personal i literària:”(...) vaig acabar el Batxillerat i vaig començar a ésser infeliç. (...) Vaig ser bruscament arrencat de davant dels llibres i col·locat davant de la tauleta del treball en la industria a la què venia destinat (...),” ens narra el propi Maragall en un esbós biogràfic.

El cop fou terrible i és llavors que, amb més força, es despertà en ell la passió per la poesia. Després d’una tensa discussió amb el pare,  Maragall podrà deixar el negoci familiar i matricular-se a la facultat de dret. Les classes, les tertúlies, la lectura, la música, l’òpera i uns quants amics eixamplaran ràpidament l’horitzó intel·lectual.              

Conegut popularment com a poeta, és també autor d’assajos d’ interès ideològic cultural i polític, i de traduccions.
 D’esperit romàntic i partícip del moviment Modernista, la seva teoria de la “paraula viva”en poesia no tan sols té una significació estètica sinó també  humana, ja que entén el fet poètic com a manifestació natural, no elitista, pròxima a la societat i capaç d’influir-hi. La seva obra poètica compta amb poemes tan difosos com Cant espiritual, El cant de la senyera, La vaca cega, La sardana, Oda a Espanya i el compte Arnau. 

Va traduir Goethe, Novalis,  Píndar,  Homer i Nietzsche. Arran de la crisi de la Setmana Tràgica (1909) i gairebé sol entre els intel·lectuals, reacciona amb els articles Ah, Barcelona..., La ciutat del perdó i L’església cremada, insistint en la part de responsabilitat que pertoca a la burgesia catalana.

Proclamat Mestre en Gai Saber (1904), fou membre fundador de la Secció Filològica de L’Institut d’Estudis Catalans.

És el primer que fa poesia en el català de Barcelona, amb  naturalitat. Modern, més que no pas pels motius triats, per la manera de tractar-los en la seva obra, per la reflexió sobre el llenguatge, i pel seu rerefons filosòfic i religiós. Entre l’”adéu a Espanya” i I’ iberisme, la seva influència es sempre vigent a Catalunya de forma més o menys visible.

La seva obra poètica es més aviat minsa, si la comparem amb la producció en prosa, amb més de 450 textos entre articles, assaigs, discursos, semblances biogràfiques i pròlegs. La seva correspondència, extensíssima, té un interès que supera de molt el purament anecdòtic o biogràfic. En el cas de Maragall,  la barreja de metafísica i estètica és  indiscriminada.

Joan Maragall morí a Barcelona el 20 de desembre de 1911.

“La Naturalesa és Déu Pare, l’Art Déu fill, l’Amor és Déu Esperit Sant, que són un sol Déu: la 
Bellesa. Això per mi és tot”