Bernat Metge

Neix i mor a Barcelona (1340/46-1413). [ A l’edat mitjana era freqüent no saber amb exactitud l’ any de naixement.] Era fill d’ un apotecari anomenat Guillem Metge. 

La mare de Bernat Metge va quedar-se viuda i es va tornar a casar amb  Ferrer Saiol, un notari de la cancelleria reial que estava formada per notaris (se’ls deia escrivans) i protonotaris (Primer Notari). Havia de ser gent amb molta capacitat lingüística perquè la seva primera versió de les lleis es feia en llatí i desprès se'n feien dues versions més, una en aragonès i una altra en català. 

Metge fou, a més, el representant d’ una concepció més agosarada de la realitat humana que l’ allunyà dels autors estudiats de la literatura religiosa i moral. No trobem en ell cap preocupació doctrinal, com en el cas de Francesc Eiximenis, ni de reforma moral, com en els sermons de sant Vicent Ferrer. El seu caràcter és més aviat escèptic, però , a diferència també d’Anselm Tumeda, l’ escepticisme del qual s’amagava sota una capa fingida de religiositat -adés cristiana, adés musulmana-, era més obert, més cínic ,i amb uns trets que el relacionaven directament amb el corrent clàssic de l’epicureisme.  Així podem  destacar com a característiques pròpies de la literatura i del caràcter  de Bernat Metge l’escepticisme i la ironia, amb una actitud humorística.

Bernat Metge és d'aquells escriptors que s’aparta del missatge ortodox de l’església, és un escriptor heterodox.

En el cas de Bernat Metge se sap, a més, que és autor de llibres que circulen, potser en cercles reduïts, però circulen al cap i a la fi. I bàsicament, circulaven per la cancelleria reial, per cercles propers al rei.  Podem concloure que, si l’ escolàstica deia que viure era guanyar-se amb el sacrifici i la mort la vida eterna, Bernat Metge deia que viure és tenir amics i riqueses que donin poder.

Lo Somni

En l’ obra Lo Somni  és on trobem una formulació més personal de l’ escepticisme de Metge. La redacció de l’obra (datada al 1399) està unida a unes circumstàncies concretes de la biografia de l’ autor

El seu padrastre l’introdueix  a la cancelleria, on arriba a ocupar càrrecs de confiança i entra en contacte amb totes aquestes noves idees, anteriorment explicades.  Va ser home de confiança del rei Joan I, el Caçador, i de la seva esposa, Violant de Bar. El rei envia a Bernat Metge a la cort d’ Avinyó, on hi havia el Papa..  

Joan I el caçador

Quan el rei Joan I va morir, l'any 1396, Maria Luna, esposa del rei Martí l'Humà va iniciar un procés contra els principals consellers de la cort, entre els quals hi havia Bernat Metge. No hi ha proves documentals que fos empresonat, tot i que en l'obra Lo somni, l'autor diu que és a la presó. 

El 1396 s’ obrí un procés contra els acusats, pel que conta el mateix Metge a l’ inici de Lo Somni. Possiblement, doncs,  fou empresonat, però el 7 de desembre de 1398 el rei Martí I L’Humà absolgué tots els acusats, en una mena d'amnistia general, incloent-hi el nostre autor, que passa al seu servei.

Aquest fets són imprescindibles per  a comprendre els motius de la redacció de Lo Somni . Darrera l’obra hi ha una intencionalitat política i eminentment personal, d’ autodefensa, lluny, per tant, de les motivacions morals i socials dels intel·lectuals generadors d'una literatura doctrinal 

Anima -Immortalitat- Filosofia. 

Altres obres de Bernat Metge
 Llibre de fortuna a Prudència (1381)                   

 Història de Valter e Griselda (1388)

l

ISIDRE NONELL

Isidre Nonell    

Isidre Nonell va néixer a Barcelona 1872. El pares, Isidre Nonell i Torras i Angela Monturiol, tenien una petita, però pròspera fàbrica de pastes de sopa a la seva casa, al carrer barceloní de Sant Pere Més Baix, número 50 (avui, número 38)

Amic de Joaquim Mir i Trinxet, a l’escola del barri va articular la seva vocació d’artista. Encara que el pare hagués volgut que el seu fill entrés al negoci familiar, li va donar suport, així que pogué viure sense problemes de econòmics, malgrat que la seva pintura no va donar ingressos substancials fins poc abans de la seva mort.

Nonell va demostrar inclinació pel dibuix i entre 1884 i 1892 va rebre una primera formació artística de la mà dels pintors Josep Mirabent, Gabriel Martinez Altés, on coincideix amb Xavier Nogués i on practica el seu talent pel dibuix de caricatures. Però sembla que fou amb Lluis Granell amb qui es desenvolupà el seu interès pel tema dels marginats, ja que Graner també treballava amb gent del carrer i amb captaires com a models. D’aquest temps data el primer quadre que es coneix de Nonell, anomenat El Pati, desaparegut durant la guerra civil.

L’ estiu de 1896 Nonell, Canals i Vallmitjana van a Caldes de Boí. La idea dels tres amics era anar a treballar al balneari que la família de Vallmitjana hi regentava, però també a pintar i dibuixar durant les estones de lleure. Més que la bellesa del paisatge, el què impressionà fortament a Nonell va ser la gran quantitat de persones que vivia en aquella vall del Pirineu afectades de cretinisme, una malaltia de tipus glandular que provoca retards en el desenvolupament tant físic com mental. Nonell prengué apunts d’aquells personatges infradesenvolupats i grotescos i després, a la seva tornada a Barcelona i més tard a París realitzà tota una sèrie de composicions més elaborades sobre aquell mateix tema.

L' estada a Boí marca en l’obra de Nonell el final d’ una etapa fonamentalment paisatgística i l’inici d'una nova etapa centrada sobretot en la figura humana, en els més desfavorits i marginats socials.

El 1900 va exposar un quadre a la sala Parés. Un burgès que venia de missa va entrar a la sala i, en veure el quadre, va quedar bocabadat. Incapaç de comprendre com en una galeria com la Parés s’exposés una pintura que mostrava  miserables i gitanos que vivien  als voltants de Barcelona amb tota la veracitat, ressaltant  la brutícia, la misèria i el pestilent paisatge que els envoltava, l’ home va esquinçar la tela amb el seu paraigua entre improperis i insults. El fet va anar passant de boques a orelles i des d’aquell dia Isidre Nonell va passar a la primera fila de la pintura catalana del moment.

Nonell  va descobrir, des del principi de la seva carrera, l’ estètica d’allò lleig i tràgic. Va viure entre els seus models i hi va compartir menjar i beguda. Va morir molt jove, als 39 anys, de tifus. Al seu funeral varen assistir els seus amics i els marginats de Barcelona que el consideraven com un més dels seus. Sis ploraneres, entre crits i laments, acompanyaven el fèretre. I els burgesos que van assistir-hi no es van queixar de res perquè, al cap i a la fi havien acceptat que Nonell era el pintor de la misèria.

Nen captaire

gitanes

Gitanes en el somorrostro

Viure a la seva manera. Frank Sinatra i Nonell compartien un ideal. 

                                                

Mossèn Cinto l'any 1873.

   PATRIA

                                                                                                

Tot el que jo pugui dir del poeta més gran de Catalunya, sens dubte, no expressarà la grandiositat de la vida, obra i personalitat de Jacint Verdaguer.

S’ha parlat molt dels seus llibres més destacats com poden ser, entre d’altres, Canigó, L’ Atlàntida,... així com també  de la seva poesia, però jo vull comentar la seva petita- gran obra: 

Pàtria. Llibre de mida petita i, no obstant, d’ una gran delicadesa, que al mateix temps deixa veure entre d’altres consideracions, l’amor que el poeta sentia per la nostra terra.  

Aquest llibre, (el qual tinc la gran sort de tenir entre els llibres més apreciats de la meva petita biblioteca), comença amb un pròleg del seu gran amic, sempre molt estimat per en Verdaguer,  Jaume Collell. L’any 1888 Collell escriu:

Jaume Collell

“ No hà menester ram lo bon vi, ni pròlech un llibre nou de Mossen Cinto. Però ell m’ha dit: fésme quatre mots calentonets de pàtria; y aquí van exes ratlles com los gonfanons davant la processó”

Aquest pròleg d’en Collell està escrit en cinc pàgines. Naturalment, no ho escriuré tot, seria massa llarg, però no m’estaré de comentar el que em sembla més important.

“Veusaquí lo que nosaltres entenem per fer pàtria, y veusaquí lo que inspirat està fent anys hà Mossén Verdaguer en totes ses obres, fins los llibres y fulles soltes de devoció que no’s poden rotular ab l’hermós y adorat títol que porta aquest llibre Pàtria, llibre que millor que ningun altre, retrau fielment la fesomia del poeta i compren, se pot dir, tota la seva carrera literària des de l’any 1863 en que sortí, com una aparició sobtada de la musa popular catalana en los jochs Florals de Barcelona,

L’estudiant pagès de Vich portant en trionf la morada barretina que tan be li esqueya , fins avuy qu’està en plenitut de la vida y ha pogut atényer lo –cimeral de l’arbre de la gloria- que en les generoses ilusions de sa jovenesa havia somniat moltes vegades a l’ombra dolça de les arbredes de Folgueroles. Cada poesia d’aquest volum ve a ser com una fita de l’ascendent carrera del poeta.”

Mossèn Cinto.

L’EMPORDA.

Ja fa molts anys lo jochs de l’ infantesa                   

encara eren mes úniques passions;                          

jo visití la plana empordanesa                             

com la de Vich voltada de Turons.

Y en una plaça de no sé quin poble

per primera vegada víu rodar

lo ball de la sardana ayrós y noble;

may més l’he vist y encara’l puch pintar,

Era un cercla de jóvens y donzelles

un enfilall de roses y clavells;

ab quin ayre,bon Deu, dançaven elles!

ab quin dalit sardanejaven ells!

SAFO, LA DESENA MUSA.

Crec que realment tots els autors i autores són imprescindibles en la nostra literatura. Després de diversos cursos amb la Dolors, no dubtava de l ’interès de les seves classes, però quan hem començat a conèixer el contingut, explicant èpoques, dinasties, personatges...he sabut que aquest curs seria novament interessant per mi.

Intentaré, que els blocs que surtin d’aquests coneixements i amb l' inestimable ajut de la Marcela valguin la pena de ser llegits; jo  hi posaré tota la meva voluntat i  il·lusió, 

Safo de Lesbos

Avui començaré per Safo de Lesbos. Nascuda a Mitilene a la illa de Lesbos (a l’actual Grècia), 612 a C-580 a C). Poeta lírica grega, considerada sàvia, malgrat que era una dona, la seva fama va ser tanta que va fer que Plató, dos segles després de la seva mort, és referís a ella com la desena musa. No se sap molt de la seva vida; sembla que era d’una família noble. Va ser contemporània del poeta líric Alceo i també es diu que van ser amants. Tot i així,  es va casar amb un home ric de l’ illa d’ Andros, amb qui va tenir la seva filla Cleis.

Safo a Mitilene

Hi ha una llegenda de dubtosa credibilitat, que afirma que, enamorada del jove mariner Faòn i no corresposta, se suïcidà llançant-se per un  penya-segat. Tot i així,  en alguns dels  poemes de la seva última època, es descriu com una anciana que porta una vida tranquil·la.

Des de l’ antiguitat s’ha vinculat el seu nom i el de la seva poesia amb les relacions eròtiques femenines, en concret perquè els poemes sàfics transmeten una llista de noms de noies que l’autora identifica com a companyes; de fet, s’ha afirmat que totes elles formaven part de un cercle femení o escola on ella, com a mestra en l’art d’estimar, educava les noies de la noblesa de Lesbos i Jònia preparant-les per la vida adulta i el matrimoni.

Afrodita

És possible que es tractés d’un tipus d’associació religiosa amb un culte a Afrodita i on es parlés d’ homosexualitat.

El gran valor de la poesia de Safo està en la seva bellesa pel que fa a la dicció, perfecció formal, intensitat i emoció.