 |
| Isidre Nonell |
Isidre Nonell va néixer a Barcelona 1872. El pares,
Isidre Nonell i Torras i Angela
Monturiol, tenien una petita, però pròspera fàbrica de pastes de sopa a la seva
casa, al carrer barceloní de Sant Pere Més Baix, número 50 (avui, número 38)
Amic de Joaquim Mir i Trinxet, a l’escola del
barri va articular la seva vocació d’artista. Encara que el pare hagués volgut que el seu fill entrés
al negoci familiar, li va donar suport, així que pogué viure sense problemes de econòmics, malgrat que la seva pintura
no va donar ingressos substancials fins poc abans de la seva mort.
Nonell va demostrar inclinació pel dibuix i entre 1884
i 1892 va rebre una primera formació artística de la
mà dels pintors Josep Mirabent, Gabriel Martinez Altés, on coincideix
amb Xavier Nogués i on practica el seu talent pel dibuix de caricatures. Però sembla que fou amb Lluis Granell amb qui es desenvolupà el seu interès
pel tema dels marginats, ja que Graner també treballava amb gent del
carrer i amb captaires com a models. D’aquest temps data el primer quadre que
es coneix de Nonell, anomenat El Pati,
desaparegut durant la guerra civil.
L’ estiu de 1896 Nonell, Canals i Vallmitjana van a
Caldes de Boí. La idea dels tres amics era anar a treballar al balneari que la família
de Vallmitjana hi regentava, però també a pintar i dibuixar durant les estones
de lleure. Més que la bellesa del paisatge, el què impressionà fortament a
Nonell va ser la gran quantitat de persones que vivia en aquella vall del
Pirineu afectades de cretinisme, una
malaltia de tipus glandular que provoca retards en el desenvolupament tant
físic com mental. Nonell prengué apunts d’aquells personatges
infradesenvolupats i grotescos i després, a la seva tornada a Barcelona i més
tard a París realitzà tota una sèrie de composicions més elaborades sobre
aquell mateix tema.
L' estada a Boí
marca en l’obra de Nonell el final d’ una etapa fonamentalment paisatgística i l’inici
d'una nova etapa centrada sobretot en la figura humana, en els més desfavorits
i marginats socials.
El 1900 va exposar un quadre a la sala Parés. Un burgès
que venia de missa va entrar a la sala
i, en veure el quadre, va quedar bocabadat. Incapaç de comprendre com en una
galeria com la Parés s’exposés una pintura que mostrava miserables i gitanos que vivien als voltants de Barcelona amb tota la
veracitat, ressaltant la brutícia, la
misèria i el pestilent paisatge que els envoltava, l’ home va esquinçar la tela amb el seu paraigua
entre improperis i insults. El fet va anar passant de boques a orelles i des d’aquell
dia Isidre Nonell va passar a la primera fila de la pintura catalana del moment.
Nonell va descobrir,
des del principi de la seva carrera, l’
estètica d’allò lleig i tràgic. Va viure entre els seus models i hi va
compartir menjar i beguda. Va morir molt jove, als 39 anys, de tifus. Al seu
funeral varen assistir els seus amics i els marginats de Barcelona que el
consideraven com un més dels seus. Sis ploraneres, entre crits i laments,
acompanyaven el fèretre. I els burgesos que van assistir-hi no es van queixar de res perquè, al cap i a la
fi havien acceptat que Nonell era el pintor de la misèria.
 |
| Nen captaire |
 |
| gitanes |
 |
| Gitanes en el somorrostro |
Viure a la seva manera. Frank Sinatra i Nonell compartien un ideal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada