JOANA RASPALL. La dama centenària dels haikus.

Joana Raspall i Juanola va néixer l’ any 1913 a la Barceloneta i encara es viva. La família era del Masnou i quan la Joana tenia tres anys els pares van decidir anar a viure a Sant Feliu del Llobregat, on ha viscut sempre. Allí la porten a una escola municipal pública. Però la mare,  d’origen francès, l’envia als onze anys a Perpinyà, per aprendre francès i per rebre una bona educació.

A França només hi està un any, ja que el seu pare mor l’any següent i ella ja no torna a marxa més de Catalunya. De nou a Sant Feliu estudià comptabilitat i als catorze anys comença la seva activitat literària i catalanista

El seu amor als llibres, porta a la Joana Raspall  a preparar-se per les proves d’accés a  l’ Escola de Bibliotecàries. Fa les practiques a la biblioteca de Vilafranca del Penedès, on  hi treballarà fins que s’acaba la Guerra Civil.

Les bibliotecàries havien de tenir una preparació especial que no fos únicament tècnica, sinó també  d’ humanitats en general, de cultura superior, d’espiritualitat elevada. Havien de continuar mantenint contacte amb les fons educatives mitjançant cursets, reunions, etc. La concepció de tot el projecte era, moderna i modèlica per el seu temps. L’Escola Superior de Bibliotecàries, formava part de l’obra de cultura i del projecte educatiu de la Mancomunitat presidida per Enric Prat de la Riba.

 Durant la Guerra Civil, juntament amb la seva companya de feina van salvar part del fons de la Biblioteca de Vilafranca del Penedès on treballava. Adonant-se que els llibres serien destruïts sobretot els llibres catalans, en mans dels soldats de Franco. Totes dues viatgen amb els llibres fins a Barcelona amb una comitiva de camions de soldats republicans de retirada, van portar-los al doctor Rubió, a la Biblioteca de Catalunya.

 El 1941 es casa amb el doctor Cauhé, amb qui té tres filles i un fill.

Més tard Joana Raspall comença a escriure i publicar versos i textos en català en llocs clandestins o més o menys escapats de la censura. També fa classes en català i publica varis diccionaris.

La Joana Raspall, com també feia Carles Riba, assaboreix els mots quan parla com si fossin caramels. Rere la imatge encantadora de la poeta, que l’1 de Juliol farà cent anys, s’hi amaga una historia dura de decisions extraordinàriament fermes en favor del català.

Es va fer coneguda i popular per la frase que sovint repeteix

-Ells van decidir que el català No

 –diu, en to recitatiu-, però jo vaig triar que el català Si.

Vinyoli nen

Joan Vinyoli i Pladevall 1914-1984. 

Poeta.

Vinyoli va néixer i morir a Barcelona, ciutat que estimava profundament.

El seu pare va morir quan ell tenia quatre anys i va viure una infantesa marcada per les penúries econòmiques familiars i, al mateix temps, per la felicitat dels estius passats a Santa Coloma  de Farnés, paisatge sovint evocat en la seva poesia. Cursà estudis de comerç i als setze anys entrà a treballar a l’ editorial Labor.

En els seus versos,  hi deixen una empremta fonamental els períodes d’ estiueig viscuts a Santa Coloma durant la infantesa i a Begur en l’edat adulta. Són els dies de llibertat, on pot gaudir plenament de l’entorn, tant natural com humà,  d’aquestes dues poblacions de les comarques de Girona i lliurar-se a la poesia.

A Santa Coloma, hi fa el triple descobriment de l’amor, la natura i la poesia:  el poema titulat ”I la natura em crida”, que inaugura la seva obra, té la gènesi en el record del seu paisatge i, com digué ell mateix... “en aquest estius, que no sé quantes vegades han sortit en la meva poesia, vaig descobrir el món i els seus matisos.”

La seva producció poètica pot dividir-se en dues etapes” la primera, en la qual és fidel al mestratge de Riba i Rilke, és la de formació i consolidació. Està caracteritzada pels constants replantejaments poètics i per la ferma voluntat de construir-se una veu lírica personal.

La segona etapa és la de maduresa i plenitud poètiques i coincideix amb el moment de màxim reconeixement per part de la crítica i del públic lector. És també la més fecunda:  edita un total d’onze llibres de poemes, a més de dos reculls d’obra poètica, poesia completa 1937-1975 (1975) i obra poètica 1975-1979 (1979), i dos volums de traduccions de la poesia de Rilke, Versions de Rilke (1984) i Noves versions de Rilke (1985), que apareix pòstumament.

L’obra de Joan Vinyoli, de gran coherència i unitat, malgrat la diversitat de formes i estils, i elaborada al marge de modes, escoles i tendències, esdevindrà, sobretot a partir dels anys setanta, punt de referència de les noves generacions de poetes, tant pel caràcter original de la seva proposta estètica i del seu univers imaginari com per l’autenticitat i la modernitat de la seva lírica.

El seu darrer llibre, Passeig d’aniversari (1984), és una meditació lírica marcada pel pressentiment de la mort 

Clementina Arderiu i Voltas

Barcelona 1889-1976. Filla d’una família d’argenters. Alhora que estudiava idiomes, música, i piano, aprengué l’ ofici familiar, encara que mai en fes ús. Gran amant de la lectura, llegia des dels clàssics fins als contemporanis francesos, anglesos, italians, castellans i, naturalment, catalans. Publicà el seu primer poema al 1911.

Clementina va guanyar la flor natural als Jocs Florals de l’ Agrupació Excursionista. Va ser en aquesta ocasió que va conèixer Carles Riba, amb qui es casà l’ any 1916.

Durant la guerra, per fidelitat als seus ideals i a les persones de l’ escola de bibliotecàries que depenien de Riba, el matrimoni no va voler marxar de Barcelona. El 1938 Clementina obtingué el Premi Folguera per Sempre i ara, que no es publicaria fins el 1946. Quatre dies abans que la ciutat fos ocupada pels nacionals, els Riba- Arderiu van emprendre el camí cap a l’ exili.

Visqueren quatre anys a França, però, finalment, decidiren viure l’ exili a l’ interior i tornaren a Catalunya el 1943. El seu pis del carrer República Argentina va esdevenir un dels llocs on s’hi aplegava la resistència cultural al règim.

Nou anys desprès, Clementina publicà Poesies completes. Li foren atorgats dos premis: el premi Óssa Menor i el Lletra d’ Or. Participa junt al seu marit als congressos poètics de Segòvia, Salamanca i Santiago. També intervingué a les Conversaciones Poéticas de Formentor.

En els seus poemes s'hi pot trobar la influència de Josep Carner. La seva, és una poesia molt treballada, on dominen temes com la fe, l’ amor, l’alegria, la condició  femenina o la mort, entre d’altres.

 Els seus poemes semblen tendir a una idealització de la vida quotidiana. Va ser creadora de goigs,  igual que Jacint Verdaguer o Joan Maragall, entre altres.   

Maria Mercè Marçal va editar el volum antològic Contraclaror, precedit d’un estudi complet sobre la seva obra.

  Clementina Arderiu va morir el 1976.         

Tomba de Clementina Arderiu i Carles
Riba l Cementiri de Sarrià

Sobre el meu pit tu vas collir
la rosa bella,
la flor d'amor tu vas tenir
d'una donzella.
Ara que el fruit ja es colorí,
oh meravella!
pren-me per fruita i rosa a mi 
i oblida a ella.