Joan Maragall i el Modernisme                      

El Modernisme no és solament un fenomen literari, sinó que intenta introduir l’art en la societat. Gaudí i Domènec i Montaner en el camp de l’arquitectura, Ramón Casas en la pintura i Josep Llimona en l’escultura. La poesia modernista està en correspondència directa amb la  diversitat de corrents literaris que configuren el moviment. Així, Apel·les Mestres, precursor dels modernistes, -a banda de dibuixant, il·lustrador, músic, dramaturg-, cultivà una poesia inspirada en motius populars, provinent de l’evolució del naturisme.

Joan Maragall

Joan Maragall és el poeta del Modernisme. Fou el quart fill i únic noi d’una família de petits industrials tèxtils; Maragall neix a Barcelona el 10 d’ octubre de 1860. Els estudis de batxillerat i les obligacions familiars assenyalen un primer punt d’inflexió en la seva trajectòria personal i literària:”(...) vaig acabar el Batxillerat i vaig començar a ésser infeliç. (...) Vaig ser bruscament arrencat de davant dels llibres i col·locat davant de la tauleta del treball en la industria a la què venia destinat (...),” ens narra el propi Maragall en un esbós biogràfic.

El cop fou terrible i és llavors que, amb més força, es despertà en ell la passió per la poesia. Després d’una tensa discussió amb el pare,  Maragall podrà deixar el negoci familiar i matricular-se a la facultat de dret. Les classes, les tertúlies, la lectura, la música, l’òpera i uns quants amics eixamplaran ràpidament l’horitzó intel·lectual.              

Conegut popularment com a poeta, és també autor d’assajos d’ interès ideològic cultural i polític, i de traduccions.
 D’esperit romàntic i partícip del moviment Modernista, la seva teoria de la “paraula viva”en poesia no tan sols té una significació estètica sinó també  humana, ja que entén el fet poètic com a manifestació natural, no elitista, pròxima a la societat i capaç d’influir-hi. La seva obra poètica compta amb poemes tan difosos com Cant espiritual, El cant de la senyera, La vaca cega, La sardana, Oda a Espanya i el compte Arnau. 

Va traduir Goethe, Novalis,  Píndar,  Homer i Nietzsche. Arran de la crisi de la Setmana Tràgica (1909) i gairebé sol entre els intel·lectuals, reacciona amb els articles Ah, Barcelona..., La ciutat del perdó i L’església cremada, insistint en la part de responsabilitat que pertoca a la burgesia catalana.

Proclamat Mestre en Gai Saber (1904), fou membre fundador de la Secció Filològica de L’Institut d’Estudis Catalans.

És el primer que fa poesia en el català de Barcelona, amb  naturalitat. Modern, més que no pas pels motius triats, per la manera de tractar-los en la seva obra, per la reflexió sobre el llenguatge, i pel seu rerefons filosòfic i religiós. Entre l’”adéu a Espanya” i I’ iberisme, la seva influència es sempre vigent a Catalunya de forma més o menys visible.

La seva obra poètica es més aviat minsa, si la comparem amb la producció en prosa, amb més de 450 textos entre articles, assaigs, discursos, semblances biogràfiques i pròlegs. La seva correspondència, extensíssima, té un interès que supera de molt el purament anecdòtic o biogràfic. En el cas de Maragall,  la barreja de metafísica i estètica és  indiscriminada.

Joan Maragall morí a Barcelona el 20 de desembre de 1911.

“La Naturalesa és Déu Pare, l’Art Déu fill, l’Amor és Déu Esperit Sant, que són un sol Déu: la 
Bellesa. Això per mi és tot”